VICENÇ | un soldat de la lleva del biberó
Busco en la mort
la vida, salut en la malaltia,
a la presó
llibertat, en el tancat sortida i en el
traïdor lleialtat.
Però la meva
sort, de qui mai espero algun bé,
amb el cel ha
estatuït que, perquè l'impossible demano, el
possible encara no em donin.
[Busco en la mort, vida. Cervantes]
En aquest escrit en el qual parlo
principalment sobre la vida i l'afusellament d'un familiar meu —Vicenç—
sentència dictada pels judicis franquistes de l'any 1940. També parlo sobre la
sentència del President Lluís Companys i Jover, avui, 29 de juny del 2017 s’ha
fet reparació a tots els familiars pel Parlament de Catalunya en què ha
anul·lat per unanimitat els 63.961 judicis franquistes en una decisió
històrica. El parlament ha fet un gest de sobirania contra una legalitat
imposada.
Tinc a les meves mans un escrit que és un
tros de vida, un tros de paper commovedor. És una postal de correus –dirigida
al meu pare— del seu nebot Vicenç. Porta data 27 d'agost de 1940. És un escrit
des de la presó, des de la Sala Primera ‘Pilat’, la presó provincial de
Tarragona. Quan Vicenç va escriure aquesta postal tenia 19 anys, dos anys abans
ho havien cridat a files per a combatre pel seu país per a defensar a la
República enfront d'uns rebels feixistes alçats en armes contra tot un poble.
Escassament va tenir una setmana d'instrucció militar i després va ser enviat
al capdavant amb la ‘Lleva del biberó’. Es creu que el nom de la Lleva del biberó
es deu a Frederica Montseny, referint-se a tots ells: «Disset anys? Però si
encara han de prendre el biberó»
Després de mesos de lluita i sofriment en la
Batalla de l'Ebre va caure presoner. A la seva edat amb pocs mesos es va fer
home, va estar en les més cruentes batalles, en la Serra de Pàndols i en la
Serra de Cavalls, on va haver-hi el gruix de la mortaldat de Catalunya. Molt
prop de terres de Gandesa i pobles de voltant. Vicenç havia nascut molt prop
d'on es combatia, a Vilalba dels Arcs, poble en el qual també va haver-hi
combats terribles en què els mateixos carrers del poble, les quals es van
convertir en posicions de combat, d'un i un altre exèrcit.
Després d'haver estat fet presoner, la seva
vida es va convertir en un calvari. Patiments de tota classe, humiliacions i
vexacions de tota mena. Com a tants altres es van acarnissar amb ell, fins que
finalment va ser empresonat a la presó de Pilat a Tarragona. Es va passar molts
mesos esperant la sentència que ho hauria de condemnar pel només fet d'haver
combatut com a soldat del seu país. En la presó Vicenç temia per la seva vida,
les sentències d'altres companys condemnats feien presagiar el pitjor. Les
esperances que no fos sentenciat a mort eren escasses.
Totes les peticions d'indult promogudes
desesperadament per la seva família s'havien trobat amb el mur de la
incomprensió, la indiferència, fins i tot, la maldat més absoluta. Tots els
passos realitzats per la seva mare i familiars, sol·licitant l'aval de la seva
innocència enfront de l'alcalde, al qual coneixia a Vicenç de nen i, el capellà
del poble, ara convertit en capellà i cap de la Falange van ignorar les
peticions d'una família desesperada sol·licitant el certificat que avalés la
innocència del seu fill. Tot va ser en va, cap ‘autoritat’ del poble va sortir
en defensa de Vicenç. Cap d'ells va voler certificar que el noi no s'havia
ficat mai en política. Al contrari els informes de l'alcalde i del capellà van
ser adversos, amb el seu paper de denúncia es venjaven del seu pare que aquest
sí s'havia declarat políticament socialista. Però com havia fugit a França, van
fer pagar al seu fill les idees polítiques del seu pare.
En aquesta postal dirigida al meu pare, el
seu últim escrit —censurat com tota correspondència de la presó— és una postal
amb una escriptura comprimida, l'aprofitament de l'espai de la postal és total,
són vint línies d'atapeït contingut, transcric alguns paràgrafs:
"(...)
Lluís, la meva germana m'ha assabentat de tot, cosa que ho celebro moltíssim,
jo francament no sé com expressar-te el meu agraïment. Crec que aviat vindrà
aquest dia que te'l diré personalment, no obstant això espero que faràs el
possible perquè tot s'arregli. L'avió de joguina que he fet i que t'he enviat
és pel Lluïset, el meu desig hagués estat fer uns altres per a les nenes, però
les circumstàncies i el malson que estic vivint no m'ho permeten. De
tantíssimes coses que vull dir-te, ara, no em recordo de res, perquè com podeu
veure per la lletra estic molt nerviós. El paquet de menjar m'ha arribat bé.
Rebeu l'afecte del vostre cosí. Vicenç."
Jo, de nen estimava a Vicenç, recordo
perfectament les joguines construïdes en la presó per a mi, eren veritables
meravelles construïdes en fusta que durant els temps que va estar en la presó
va construir. Record que Vicenç em va regalar dues peces úniques, un cotxet
pintat de vermell, un Hispà Suïssa i un avió biplà de combat pintat en gris, en
aquells temps en què no existien les miniatures industrialitzades eren veritables
joies, rèpliques de les màquines d'aquells temps. La història d'aquests avions
i, de la notícia rebuda, quan era un nen, de l'afusellament del meu cosí Vicens
estan reflectits en una història de la meva infància publicada en el meu blog
"La cajita de jazmín"
La guerra civil i l'esfondrament dels fronts
defensats per les forces de la república, la imminència d'una derrota sense
condicions es presagiava. Aquestes circumstàncies són les que van tenir la
culpa que el cridessin, com a tants altres de la seva edat, a files per a
defensar els últims vestigis de la república. El noi va ser anomenat a files a
setze anys, eren tan joves que a la seva lleva els va ser adjudicat el sobrenom
de "la lleva del biberó", mai s'havien vist en una situació de tanta
transcendència i importància, ara, a la seva edat, eren els primers nens que
tenien, malgrat la seva inexperiència i joventut, que convertir-se en un tres i
no res en homes per a encarar una guerra, que amb tota seguretat, no els
pertanyia. Dels nascuts l'any 1920 i combatents de la Lleva del biberó hi han
hagut grans persones que, després han estat notoris personatges com en Pere
Godall, president de l’associació Lleva del Biberó 41, mort l’any 2017. El pare
Vicente Ferrer Moncho (Barcelona 1920 – Anantapur, l'Índia 2009) i Josep Maria
Ballarin, capellà i escriptor. Els dos van sofrir presó i camps de concentració
durant la dictadura.
Monument a la
‘’Lleva del Biberó’’
situat en la cota
705 en el punt més alt de la Serra de Pàndols,
en el terme
municipal de Pinell de Brai.
Aquest noi, de vint anys va ser un soldat fet
presoner en la retirada del front de l'Ebre. Entrar en la presó sense cap explicació
entrava dins del normal en aquells moments. A tota persona que havia mantingut
algun tipus de vinculació política o militar amb la República se li sotmetia a
un rigorós, encara que arbitrari, escrutini del seu passat. Durant aquest
procés de "depuració" romanien en la presó. El meu cosí Vicenç va ser
condemnat a mort en judici sumaríssim i sense defensa possible. El seu delicte
haver participat com a soldat en la guerra en favor de la República d'un govern
legalment constituït i triat per la seva ciutadania. Aquest va ser el seu únic
delicte i les denúncies interessades de la gent que li coneixien des de nen.
Les ‘autoritats franquistes’ del seu propi poble el van castigar amb la mort i
ho van fer per a venjar-se del seu pare, fugit a França. Ara el seu fill
pagaria amb la seva vida les opinions i comentaris que el seu pare havia
expressat lliurement en el casino o en el cafè. A Vicenç, els tribunals
feixistes, l'alcalde i el capellà del seu propi poble el van condemnar a mort.
La prepotència i la desraó dels vencedors es van apropiar de les vides de
moltes famílies.
Especialment dramàtica va ser la situació de
les presons. Les xifres oficials, d'ara, indiquen que en 1940 va haver-hi
280.000 presos a Espanya. L'amuntegament dins d'elles podien albergar,
cadascuna d'elles, uns 20.000 interns, les condicions higièniques i la fam van
provocar que milers de presos morissin en els primers anys quaranta. Durant
disset mesos va estar empresonat a la presó de Tarragona, i durant els últims
set mesos va estar pendent que ho portessin a la paredassa. Vicenç va viure amb
els seus companys l'infortuni sense saber si a la nit seria portat o no al mur
d'afusellament.
Els afusellaments podien realitzar-se
diverses vegades a la setmana: sis, vuit, dotze homes en cada ocasió. Venien a
buscar-los a partir de les dotze de la nit, escoltaven com els carcellers
s'acostaven pel corredor i, com es detenien davant d'alguna porta. Els guàrdies
entraven i llegien els noms en veu alta, com en una loteria horripilant; els
homes designats tenien unes hores per a acomiadar-se dels amics sense defallir
i es vestien amb enteresa. En aquesta agonia insuportable passaven els dies,
les setmanes, els mesos, sempre sense saber si anaven a viure fins a la tarda
següent.
Fins que desgraciadament va arribar la seva
hora i una nit, la següent a la data de la postal, va ser cridat per a ser
afusellat. Es va acomiadar dels amics que quedaven, es va vestir amb l'única
cosa que tenia, el seu vestit per al dia que sortís en llibertat, es va vestir
dissimulant la por que li tenallava. El noi va morir cridant vives a la
república i a Catalunya, però aquesta actitud del seu últim moment de la seva
vida va ser més un acte furiós per a rebel·lar-se contra la injustícia, que per
la cremor patriòtica.
La política repressiva del franquisme no pot
ser analitzada només des del cost humà. Més enllà d'acabar amb la II República,
el cop d'Estat de 1936 hi havia com a objectiu retallar el procés de canvis
polítics i socials consolidats en els anys 30. Però la radicalitat de l'intent
d'extermini dels vençuts no pot explicar-se només per això, sinó per la
concepció de l'Espanya dels vencedors, els qui volien crear una “nova Espanya”
sense res –real o simbòlic— que recordés el passat immediat, la qual cosa es va
traduir en una voluntat d'aniquilació dels vençuts, considerats la “anti
Espanya”. En aquest context adquireixen racionalitat les polítiques de
depuració, d'humiliació que es van viure en pobles i ciutats, en camps de
concentració i en les presons. El franquisme va realitzar en els anys 40 un
esforç per a classificar a la població en addictes, indiferents i desafectes.
Als indiferents els hi va intentar reconvertir, però per als vençuts l'única
política va ser la submissió i l'escarment.
Avui dia el president Companys és l'únic
president democràtic en el món que ha estat condemnat a mort per un govern
dictatorial sense que hagi tingut una anul·lació de sentència que l'exoneri
d'una sentència injusta. La justícia espanyola ha rebutjat, l'any 2010, a través
del Fiscal de l'Estat Càndid Conde-Pumpido el recurs per a l'anul·lació de la
sentència que ha estat considerada ‘’legalment improcedent’’. És una vergonya i
un insult que fa que pensem que la justícia espanyola està edificada sobre uns
fonaments franquistes gens democràtics, ja que, com que no s'ha volgut reparar
encara que simbòlicament aquesta injustícia, representa que en fer-ho seria
qüestionar-se a si mateixos.
Amb caràcter general preval —segons el
Tribunal Suprem— que el President de la Generalitat de Catalunya, Lluís
Companys i Jover va ser condemnat a mort per les acusacions que figuren la
sentència. Aquesta sentència va ocórrer dos mesos després de la mort del meu
cosí Vicenç. És increïble que en una democràcia existeixin magistrats i
polítics que presumeixin de demòcrates i recaigui sobre les seves espatlles la
responsabilitat de no haver retornat l'honor al President Companys, a la seva
família i a tota Catalunya.
©
Lluís Busom i Femenia
Tal vegada les paraules que va deixar
escrites Curzio Malaparte en la seva novel·la La Pell (1949) pot fer-nos
reflexionar. Curzio Malaparte sosté una visió sarcàstica i cruel de la tragèdia
de la guerra. Diu conèixer la raó que ha portat a Europa a l'estat en què va
quedar assolada.
L'escriptor afirma que no han estat la fam,
els bombardejos, els afusellaments, les matances, l'angoixa, el terror i, els
camps de concentració els que han portat als europeus a cometre vileses. Sosté
que el motiu és un altre: ''(...) és la pell, la nostra pell, aquesta maleïda
pell. No pot vostè imaginar-se si més no de quantes coses és capaç un home, de
quins heroismes i de quines infàmies, pot arribar a fer per a salvar la
pell...'' En 1949 el seu llibre 'La pell' va ser inclòs pel Vaticà en l'Índex
dels llibres prohibits.
Comentarios
Publicar un comentario