La dualitat Espanya Catalunya | Cos de Griu o Grifó

La dualitat Espanya Catalunya| Cos de Griu o Grifó

Què és un Griu o Grifó

L'Enciclopèdia catalana descriu el griu com una criatura mitològica ferotge i perillosa que té el cap i les potes de davant d'ocell rapaç gegant, amb plomes daurades, urpes esmolades i un bec ganxut. Les musculoses potes de darrere i la cua són de lleó. La paraula prové del llatí ''grypus'', manllevat del grec que significa animal fabulós mig ocell, mig lleó amb potes i urpes daurades i un bec ganxut. En català antic també es deia grifó.

Cos de Griu o Grifó | La dualitat Espanya/Catalunya

En el món mític i fabulós existeix el Griu o Grifó, és un monstre que es representa amb un cos impossible, un ésser híbrid, una meitat, àguila, símbol de l'arrogància, i l'altra meitat, lleó, símbol de la força. Un ésser contrari a natura que podria representar la dualitat de la relació Espanya/Catalunya, meitat i meitat dues bèsties, dos éssers impossibles que conviuen en un mateix cos, una dualitat impossible. Un monstre que, el seu bec d'àguila s'havia guanyat el prestigi guerrer de poder treure els budells a la seva presa en pocs moments. Mentrestant, en l'altre costat del seu cos, les arpes del lleó eren capaços de preparar una llesca de pa amb tomàquet, mentre l'àguila esbudellava un asteca o un inca fent-li resar un parenostre. El cap representa l'àguila imperial espanyola, animal depredador que no para de devorar, alimentant-se de tot el que pot, xuclant de la mamella del lleó.

La part del Grifó que és cos de lleó, se sent incòmode en formar part d'aquesta unitat monstruosa. El lleó vol ser poderós, lluitador  i independent i vol tornar a ser el rei dominador del seu territori. Les seves cèl·lules volen moure's per si soles, volen separar-se de la seva altra meitat, de l'àguila imperial espanyola. Per l'esquena d'aquest cos monstruós i desigual cohabiten paràsits que, com a malalties, ho contaminen tot. Paràsits que, tot estant allotjats en la part depauperada del lleó —la treballadora i del pa en tomàquet— volen tenir un peu a cada costat. Circulen i es desplacen per la seva pell fins al cos de l'àguila transportant les substàncies que allí es generen, xuclant l'essència vital de la seva cua per emportar-se'n un bon tros a l'estómac de l'àguila imperial, enriquint-la, però aconseguint afeblir i empobrir l'altra part, la del lleó, què se sent afaitat.

Les rèmores també viuen i conviuen en els dos cossos, s'acomoden tant en les arpes de l'àguila com en les cuixes del lleó. Quan ja s'han instal·lat i formen part del melic popular del lleó, s'acomoden en aquesta part del monstre per a controlar-lo, per a dogmatitzar-lo, insistint que la unitat del Grifó és indissoluble. Volen l'homogeneïtat, Insistint que el lleó forma part de l'àguila i, per força els volen 'aguilitzar' i —ho vulguin o no— els lleons són 'aguilons' i que ells, amb el seu poderós cos d'àguila, tenen una llarga història de dominació colonial formada per nobles, patricis i recolzats pel Tribunal Constitucional que dicta les Lleis del territori, i són els únics que poden manar, són la cúria política de tot el Grifó.

Quan ja se senten satisfets perquè han fet el treball uniformador, sovint es desplacen al capdavant de l'àguila i es comporten com a corbs que entorpeixen les iniciatives i voluntats d'on habiten, són els principals detractors i 'quinta columnistes' del lleó. Es desplacen per a criticar-los ferint on més els dol, la llengua i els seus costums i ho fan per a destruir la seva riquesa lingüística, uniformant-los. Fins i tot un tribunal dels seus ha sentenciat que la llengua pròpia d'aquesta part del lleó, ja no és apropiada. Ara un grupuscle de 'Ciutadans' s'estan plantejant proposar el llenguatge universal i colonitzador de les àguiles. Les abundants rèmores instal·lades en el cos del lleó defensen els seus privilegis, se senten tot i part, entorpeixen, obstaculitzen i empobreixen casa nostra, ens fan la punyeta segons els afavoreixi o convingui.

Tots saben que construir un Estat propi de Catalunya és cosa impossible. Fins que arriben uns que no ho sabien que no es podia fer, i ho fan.

© Lluís Busom i Femenia

Versión en castellano